Ferides

La Glòria, mare d’en Pere, acomiada el seu fill en la intimitat abans que ell marxi a lluitar al front amb el seu amic Joan i altres nois del poble (Oh, cruel destí). Aleshores arriba la gent del poble que encoratja els milicians, que deixen enrere les seves famílies i amics. En Pere sap que potser mai no tornarà a casa i per això declara el seu amor secret a la Núria (Adeu-siau, camins de roca dura), promesa del seu amic Joan. La Mariona, enamorada d’en Pere, ha sentit la declaració del noi. També han de separar-se els promesos, en Joan i la Núria. Ella no sap com encaixar el que acaba de confessar-li en Pere (És aquí on s’acaba tot?). Els nois se’n van, seguits de la gent del poble. La Glòria i la Mariona consolen la Núria (Han marxat més enllà de les muntanyes). Apareix llavors en Jaume, un home savi a qui tothom respecta, que s’emporta la Núria a fer un volt. Quan es queden soles, la Mariona confessa a la Glòria l’amor que sent per en Pere (Ell no em mira, ell no em sent).

La Glòria promet fer el que estigui a les seves mans per tal que quan torni en Pere, es puguin casar. De sobte, la gent del poble torna a entrar a la plaça advertint de l’arribada imminent dels soldats del bàndol nacional (Ja són aquí!).

​

En el segon acte, el tinent Salazar es presenta, acompanyat d’un grup de nacionals. La Núria i en Jaume tornen del passeig, i en veure-la, el militar s’amaga i queda enamorat d’ella. Després que marxi en Jaume, el tinent Salazar surt del seu amagatall. Ella s’espanta perquè s’adona que els nacionals ja han arribat, però ell mira de calmar-la i li assegura que no li vol cap mal. La noia i el tinent s’intercanvien paraules d’amor (Jove minyona, digueu-me qui sou). Aleshores apareix en Pere seguit de la Glòria, la Mariona i gent del poble. En Pere els explica que en Joan i els altres nois han mort a mans dels nacionals, que els han preparat una emboscada (Era fosc, tot estava en silenci). Només s’ha pogut salvar ell. La Núria queda trasbalsada i aleshores en Pere reconeix el tinent Salazar, l’assassí d’en Joan, i li dispara. La gent marxa espantada. El nacional queda malferit. Confessa haver matat en Joan després de mostrar a la Núria una pertinença del seu promès. La Núria, que se sent culpable i trista, ofega el soldat i s’acaba suïcidant amb una de les seves armes (Encara tinc a la pell l’escalfor dels seus dits). En Jaume entra en escena, esverat perquè ha sentit un tret. En veure que la Núria és morta es maleeix per haver-la deixat sola. Més tard en Pere, la Mariona i la Glòria tornen i descobreixen la mort de la Núria. A en Pere li cau el món a sobre; se sent culpable pel que ha succeït. Treu l’arma per disparar-se un tret però la Mariona reacciona abans que el noi faci un disbarat i li declara el seu amor. El noi, sorprès, no la rebutja (L’hivern ens ha pres la rosa més bonica).

​

Finalment tots quatre canten una oda a la República, la vida, l’amor i l’esperança, acompanyats de la gent del poble. (Visca la República!).